Dona llavor roja: Hola.

Home melic negre: Hola.

(Silenci.)

Dona llavor roja (S’eixuga les llàgrimes): Per què? On és la mare dels coloms estiradors de venes?

Home melic negre (Somriu): No la sé, aquesta. Jo només vaig conèixer els teus pits pudents.

Dona llavor roja: Que no t’agraden?

(Silenci.)

Home melic negre: L’acció, quan és a dins meu, té tres components: el desig, la idea i la voluntat. Tu només tens desig, i encara no l’has connectat amb la idea de desig. I jo, dona, jo no tinc voluntat.

Dona llavor roja: No la vull, la voluntat. A tu tampoc.

Home melic negre: Jo només et vull una mica. No em trepitgis, no miris el cel.

Dona llavor roja: M’agrada mirar el cel.

Home melic negre: A mi no. La terra ens ho ha donat tot, hem nascut de la terra, i ningú no gosa mirar-la. El cel només dóna falses esperances.

Dona llavor roja: Avui em sento com un falcó.

Home melic negre: Tocar els núvols? Robar pedres a la classe mitjana? El lloc que miro de tu és concret, i la serpent que se t’ha ficat pel sexe s’ha perdut a l’oceà polític de la llunyania.

Dona llavor roja: Algú crida.

Home melic negre: No.

Dona llavor roja: Sí.

Home melic negre: No.

(Violència.)

Dona llavor roja: Algú vol entrar per la finestra. És el meu interior. Em passo les nits escopint ciment, l’amina revovolant dòrcies de càtars ofegats.

(Por col·lectiva.)

Home melic negre: No! Respira, respira. Tranquil·la.

Dona llavor roja: Sóc jo, altre cop. La il·lusió.

Home melic negre: La massa.

Dona llavor roja: El croc reluctós, l’abúrcia, el restrocamat felós. Jo em quedaré aquí, esperant dos estels.

Home melic negre: No! La terra és. La força còsmica de les plantes és al teu cap, els coloms no han vist més presons, la pluja de joguines i el fullam d’il·lusions, les joguines, les pilotes de cuir, el suor dels dies antics, el raïm escarxofat pel sol intens, el passadís de nens cecs…

Dona llavor roja: No ho sento.

(The mush. The stench.)