S’ha apagat la llum del camí. I ara som animals laterals teatre animals desplaçats ànimes de frontera animals de sota terra. T’has bellugat? (Silenci.) No. (Pols.) Quan tornem? (Pausa.) Esclar que mai. (Petit enllumenament.) Els animals roben pedres de les voreres del camí. (Una flor
Obra de Teatre Sense Títol i Desendreçada Quadre II Monòleg de Lopuruna Lopuruna penjada a la creu i mirant al terra. LOPURUNA: Sabia que no. Que la mama dormia. L’insomni era meu. Més anys. Més dies i més passes sobre els llums. Més llums enrere.
(Estepa. Tigres. Finestra i cordes.) Llavors em vaig disfressar, ja la nit entrada, corrent sense tocar el terra per les pedres i maons del poble fatus fatale a la finestra de la deessa. Un quatre dibuixat a la paret i un crit fred fred fred
La dona embarassada dempeus contra l’elegant univers del nostre mar total, origen de la llum clara i diversa. L’horitzó tanca les mans del mariner mort i valent que vol obrir les línies del paisatge, l’escuma del cel s’aplega en edredons de plata i volen, volen,
Dona llavor roja: Hola. Home melic negre: Hola. (Silenci.) Dona llavor roja (S’eixuga les llàgrimes): Per què? On és la mare dels coloms estiradors de venes? Home melic negre (Somriu): No la sé, aquesta. Jo només vaig conèixer els teus pits pudents. Dona llavor roja:
Barcelona lloro de lluna escala pilota anarquista nen nena vell nadó nas de pescador bomba ordre muntanya sal i Rambla mort i vida Rambla pau cocodrils a la base aèria llavor de frontera trencada on es deixa de ser llum tota llum Via Laietana oberta
la vida apareix. Hi ha com un desert blau amb cinc bancs llunyans. A cada banc hi ha una consciència angoixada. No poden veure, perquè tot el que han vist ja no existeix. Les cinc consciències cegues s’aixequen i parlen: — Com estic? — Convertida