Obra de Teatre Sense Títol i Desendreçada

Quadre II

Monòleg de Lopuruna

Lopuruna penjada a la creu i mirant al terra.

LOPURUNA: Sabia que no. Que la mama dormia. L’insomni era meu. Més anys. Més dies i més passes sobre els llums. Més llums enrere. (Reflexió.) Més crits de la mama. (Aixeca el cap i mira cap a dalt.) El coix pujant la muntanya. Mirant el camí de mi. La mama. (Baixa el cap a poc a poc.) L’insomni era meu. El soroll del silenci a la boca. Més sentiments freds. (Repentinament nerviosa.) Hivern pels homes que miren des de fora. Al camí. Unes hores. (Crida i mou el cap.) Punyals de terra. (Reflexió. Serenitat.) Al camí de pedres llargues. I la mama cridant que torni que torni. (Amb altra veu, d’allà.) Torna! (Mirant al públic de front.) I l’espai endins. El cor. La sang amb el gel a la presó. Més llums enrere. Més coixos mirant des de fora. I jo. Al camí. (Amb força.) La roca del soroll robant el respecte de pobles rendits. (Pausa.) La mama. Els crits. Un cordó umbilical brut. Arrossegar-se. Mirar i aguantar. (Reflexió.) Me’n recordo del dia… (Mira cap a dalt.) Més homes bojos pujant les muntanyes. (Somriure.) El pensament d’una cadira. (Riure.) Animals robant monedes a prop del camí. Més llums enrere. El temps. Confondre el dolor amb el silenci. (Pausa.) Els crits de la mama. La sang verd obscura. L’insomni era meu. La presó de la sang. Les sabates trencades. Minuts. Insectes de veritat. La planura. Com el color negre. Com els mitjons de la mama. L’obscur. El camí negre. (Pausa.) La mama cridant que torni que torni. El dolor. Evitar el dolor. Tocar amb la mà el dolor. Més dolor. Més anys. No pensar. (Mira cap a dalt.) Mirar l’horitzó. Fum a l’horitzó. Fum a la presó de coixos a la muntanya. El camí fred. La roba és seva, les caixes de cargols són seves. (Riure. Pausa.) La sang és la presó. La presó és la sang. Els animals veloços. L’insomni. Com no ser dolor. El pensament, la cadira, el silenci. Trobar a faltar. (Intensa mirada al públic.) No pensar en l’horitzó, mirar endins de l’espai, situar el cor, mesurar la distància amb l’espai entre sí. Bufa l’espelma adéu llum. Els coixos corrent i jo caminar. (Sacseja el cap.) No tornar. No tornar. No tornar. (Pausa.) La mama cridant que torni. No tornar. El fruit de l’arbre negre. Pujar. Mossegar la poma. No. El camí. El camí fred. Fora de tot l’obscur. Imaginar el que va ser la terra quaranta anys després de la mort del poeta. (Reflexió.) La llengua del poeta. L’arbre i el poeta. L’insomni, no tornar. Calma horrible. Ocells a sobre de la nit. Quaranta anys després i la nit busca l’ocell a la casa del poeta. Però l’arbre hi és. A la llengua del tot. A la llengua de l’obscur. (Tanca els ulls.) No mirar l’horitzó. Imaginar al pensament. Pensar a la imaginació. La presó de pensar. La sang d’imaginar. La sang de pensar. La presó d’imaginar. Els fills de l’arbre negre. (Obre els ulls.) La mama cridant que torni que torni. La nit. No tornar. L’insomni. La mort de les muntanyes. La voluntat de la mama que em va voler tenir fora del cel. (Pausa.) La mama. Els crits. No tornar. Saber-ho. I saber-ho. Que totes les mans tenen mans menys les meves mans. L’horitzó. Les sabates trencades el cordó umbilical els coixos corrent la sang empresonada el fruit obscur de l’arbre obscur el poeta després de quaranta anys escrivint la seva mort. La ciutat de les escales.