(Estepa. Tigres. Finestra i cordes.)

Llavors em vaig disfressar, ja la nit entrada, corrent sense tocar el terra per les pedres i maons del poble fatus fatale a la finestra de la deessa. Un quatre dibuixat a la paret i un crit fred fred fred forjat a les màquines de la misèria un crit d’impossible sortida. Quan ja la vaig veure a la finestra i els cabells que em pujaven de llit en finestra vaig saber fer-la d’amor inflamada. Se’m va conèixer l’horror eròtic i d’ella vaig conèixer les temples convexes, la pudor a intrús sofrir sol i escoltar el cruixit de l’amor intergenital. La mà sobre el llom, i córrer junts, pegar-li suau al llom, seguir la pressa ànsia del seu llavi, entre plaers, fumar-me ses orelles toves, el ciri de sons al llom a la vagina divertida. Se’m va venir al cor la consciència caucàsica herba de la ma de la petició d’ulls blaus a hiverns i balcons recolzats en diferents fatus ofegats a molt a semblar l’aparèixer tota la superfície de l’orquestra d’aquesta nit, la música d’aquesta nit per tots dos és complexa. I la roba viva ja donant la darrera bategada s’entra a la carn i reconeix el gran obstacle que la passió posa a la llibertat. Han vingut els cavalls, han rebentat.

Després d’anar-la a buscar vaig sortir per la finestra i em vaig posar altre cop el vestit de mosques entre allò meu la reacció del meu pit adherit a les roques. Volia deixar al buit les mossegades oblidades per coixos i vaig recordar d’una terra i de la caixa de sabates que es quedà amb ella, el llaç de rellotges grocs creuats per agulles. La pendent ben pendent i el ritme dels peus a dies flux de caminar pendent a dalt i l’espart del barret a les temples suor. El múscul agricultor no la mira i va poder ser un filòsof nits naufragar huracà de genolls africans. És la meva estimència continguda, allà on m’allotjo a la cantonada arrumbadet llegint un llibre d’un possible acabar d’agulles. Va ser quan vaig saber que va ser que vaig saber que ella va mirar un moment a l’espill dels bressols prohibits però la cosa no va viure més i les fonts i sotragades d’aigua espanyola s’han quedat a la trajectòria dels ulls estranys amb música complexa desallotjats del tronc i de l’olor. Un quatre a la paret i les estrelles. Hi ha un animal que em dóna aire. No s’aixeca però l’ha vist i ja camina. A la molt d’ésser, sempre ésser, s’ha aixecat lleument el cor de la terra. Lleument.

(The mush. The stench.)