La dona embarassada dempeus contra l’elegant univers del nostre mar total, origen de la llum clara i diversa. L’horitzó tanca les mans del mariner mort i valent que vol obrir les línies del paisatge, l’escuma del cel s’aplega en edredons de plata i volen, volen, volen, els animals volen i busquen el temps que els hi permetia menjar pedres i trepitjar cors immortals. La dona embarassada ha esperonat amb la seva allargassada i ardent mà la circulació del fullam d’ones; encara el mariner mort prem amb força la navalla de fum que va robar de la cova oceànica. Trencat l’equilibri del planeta, homes i animals han deixat el món, per por a la destrucció. Un final s’acosta. Però allà queda la dona embarassada, esperant la llum del cap del cel. La meva dona encinta, de llavis de llum dolços, i jo, mariner mort i valent, amo de navalla de fum, esperant el naixement del meu fill a la final platja coneguda de la desolació.